Diferència entre revisions de la pàgina «Cal Monjo»
(coordenades) |
|||
(4 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
Línia 1: | Línia 1: | ||
[[Fitxer:Cal Monjo.jpg|thumb|Cal Monjo]] | [[Fitxer:Cal Monjo.jpg|thumb|Cal Monjo]] | ||
− | '''Cal Monjo''' és la | + | '''Cal Monjo''' és la masia més antiga del terme municipal [[El Prat de Llobregat|del Prat de Llobregat]] que encara es conserva. |
== Història == | == Història == | ||
− | Els historiadors daten la seva construcció en diferents etapes entre els segles XV i XVI. La pedra de | + | Els historiadors daten la seva construcció en diferents etapes entre els segles XV i XVI. La pedra de la construcció prové de Montjuïc. Té un elevat cos central i una façana d'estil basilical amb arc a la part del mig. Als laterals té forma d'arc invertit. També hi trobem la teulada amb dos vessants per recollir l'aigua de la puja emmagatzemada a la cisterna. |
− | la construcció prové de | + | |
− | La casa té uns 600 m², amb planta, pis i golfes on s'hi guardava el gra. Està envoltada d'un clos de pedra que la defensa de les riuades . En la façana es llegeix parcialment el nom de Torre de l'Estacada, que pel que sembla era un indret on s'hi clavaven estaques per prevenir les constants sortides del riu. A l'esquerra de la casa encara hi ha restes de la primitiva casa feta amb canyissos, fang i fusta. | + | La casa té uns 600 m², amb planta, pis i golfes on s'hi guardava el gra. Està envoltada d'un clos de pedra que la defensa de les riuades. En la façana es llegeix parcialment el nom de Torre de l'Estacada, que pel que sembla era un indret on s'hi clavaven estaques per prevenir les constants sortides del riu. A l'esquerra de la casa encara hi ha restes de la primitiva casa feta amb canyissos, fang i fusta. |
− | L'any 1872 el propietari era Joan Ignasi Sostre. Després va anant canviant tant de | + | |
− | propietaris com de massovers: Francesc Pareres, Josep Parellada i la família Portillo entre d'altres. La darrera família que hi va viure va ésser la Portillo. Aquesta família va treballar-hi les vuit | + | L'any 1872 el propietari era Joan Ignasi Sostre. Després va anant canviant tant de propietaris com de massovers: Francesc Pareres, Josep Parellada i la família Portillo entre d'altres. La darrera família que hi va viure va ésser la Portillo. Aquesta família va treballar-hi les vuit mujades de terra fèrtil. El matrimoni era format per Josep Portillo i Julià i la seva esposa Antònia Puig i Ginabreda. |
== Ús actual == | == Ús actual == |
Revisió de 14:20, 14 set 2010
Cal Monjo és la masia més antiga del terme municipal del Prat de Llobregat que encara es conserva.
Història
Els historiadors daten la seva construcció en diferents etapes entre els segles XV i XVI. La pedra de la construcció prové de Montjuïc. Té un elevat cos central i una façana d'estil basilical amb arc a la part del mig. Als laterals té forma d'arc invertit. També hi trobem la teulada amb dos vessants per recollir l'aigua de la puja emmagatzemada a la cisterna.
La casa té uns 600 m², amb planta, pis i golfes on s'hi guardava el gra. Està envoltada d'un clos de pedra que la defensa de les riuades. En la façana es llegeix parcialment el nom de Torre de l'Estacada, que pel que sembla era un indret on s'hi clavaven estaques per prevenir les constants sortides del riu. A l'esquerra de la casa encara hi ha restes de la primitiva casa feta amb canyissos, fang i fusta.
L'any 1872 el propietari era Joan Ignasi Sostre. Després va anant canviant tant de propietaris com de massovers: Francesc Pareres, Josep Parellada i la família Portillo entre d'altres. La darrera família que hi va viure va ésser la Portillo. Aquesta família va treballar-hi les vuit mujades de terra fèrtil. El matrimoni era format per Josep Portillo i Julià i la seva esposa Antònia Puig i Ginabreda.
Ús actual
L'actual propietari és Joan Marín i Giralt. Hi guarda un ramat format per uns 800 caps d'ovelles, aproximadament.
Referències
- Masies del Prat (L'Albufera i La Ribera), vol. I, de Gerard i Teresa Giménez i Joan Jordà, Editorial Efadós, El Papiol, 2003, pàg. 150.